Josafat: estructura, personatges, símbols…


Tot i que Josafat és una narració breu, té totes les característiques del gènere novel·lístic llarg. Diversos autors han vist que l’obra té una estructura clàssica, segueix de forma lineal l’esquema trimembre de plantejament, nus i desenllaç. Cadascuna de les parts està formada per tres capítols, de manera que l’obra queda perfectament equilibrada, com il.lustra la següent graella:

PLANTEJAMENT
I – II – III
Presentació ambient i personatges.
NUS
IV – V – VI
Relacions entre Josafat i Fineta. Arrepentiment.
DESENLLAÇ
VII – VIII – IX
Violència. Mort de Fineta. Follia de Josafat

Dins de cadascuna de les parts, trobem que els capítols centrals representen clímaxs que fan avançar l’obra: En el capítol central del primer bloc (cap II), ens trobem amb la visita de l’oncle que, en parlar de Pepona, desperta en Josafat instints adormits. El punt central del segon bloc (cap V) representa el punt eròtic culminant de la novel·la. En el capítol VIII (eix de la tercera part) es produeix l’assassinat de Fineta.

Hi ha també diversos elements que apareixen en més d’un capítol i ajuden a conformar la unitat de la novel·la. Aquests elements (que poden esdevenir símbols) cobren un sentit més ple quan rellegim l’obra o bé quan hi reflexionem detingudament: premonicions, referències a l’enyor que Josafat sent pel seu poble, la presència d’elements recurrents (aigua, el flabiol, els esparvers, l’ull de Déu…).

Tot plegat contribueix a donar la sensació d’obra ben feta, on tot ocupa el seu lloc, on els elements han estat meditats i sospesats abans d’aparèixer.

Josafat és sens dubte el personatge més complex i ric en matisos de l’obra. N’és la figura central (serveix per donar títol a la novel·la), es contraposa amb tots els altres personatges i fins es confon amb l’espai on viu.

Físicament, Josafat ens és descrit al principi de l’obra:

Per allí trafiqueja un home jovenàs, alt, encorbat, de crani punxegut, nas d’aligot, boca contreta, pèl aspre i ulls blavosos, esquitxats de volves més fosques, que els donen aparences i fredors de marbre jaspiat. Sol estar arraulit prop del braser o bé ajagut damunt del seu banc, que bruny amb el fregadís del seu cos rosegat de mandra, estremit de misteri, malalt de soledat, silenci i penombra. E1 seu vestit de vellut és tan semblant de color amb la muralla, que no és pas fàcil de distingir-lo a primera vista; el visitant que entra allí l’endevina per un gruny feréstec i agressiu, que llança des del seu escambell, on, amb la faç entre les mans, sembla rumiar constantment. Tot ell, àdhuc la humil patina que unifica la tonalitat de les coses en els ombrívols sojorns on flaira l’encens i els llavis xiuxiuegen. Els objectes que té a l’entorn són tots coberts d’una capa de tartra; secreció de les seves manasses, que s’estén fins als caires dels retaules i als daurats de les estoles. I ell estima tot el que toca amb un amor gelós que el fa insociable. No ha volgut mai ajudant. Branda sol la Maria, quan sempre havien estat dos per brandar-la, i ell sol dorm en una cambra situada a l’altra part de l’església, tan isolada, tan tètrica, tan veïna a galeries, escales i buidors atapeïdes d’enigmàtiques tenebres, que s’hi desvetllarien els més coratjosos.

Els dos trets que el caracteritzen principalment són que es tracta d’un ésser bestial i que és un home solitari i asocial. Pel que fa a la bestialitat del personatge, Bertrana el compara al llarg de tota l’obra amb múltiples animals. Fins i tot el seu llenguatge recorda més al món de les bèsties i es diu que parla més amb grunys que amb paraules.

La seva personalitat retreta i solitària s’explica pel fet de ser un marginat social. La seva vida està plagada d’episodis en què la gent es burla d’ell (Pepona, els companys de seminari, els capellans…). Per aquest motiu, Josafat veu la torre del campanar com un refugi davant del món. És l’únic lloc on se sent superior.
Potser per aquest motiu, defensa amb fanatisme el món dels clergues i l’espai que ocupen. La seva espiritualitat és simple, primitiva i basada en la submissió absoluta a la jerarquia eclesiàstica. Sovint actua acovardit per la possibilitat de perdre la feina i, per tant, el seu refugi davant del món.
Aquesta por ve motivada per la dificultat de superar les dues passions que no pot frenar: la ira i la luxúria. Totes dues el portaran a actuar irracionalment, a cometre l’assassinat de Fineta i a iniciar el procés que el mena a la follia dels darrers capítols de l’obra.

Fineta i Pepona són personatges menys complexos que el del protagonista. Ens són descrites més vagament i sovint podem contrasposar els seus trets.El rol que juguen en la novel·la és també contrari: Pepona és un personatge més humà, identificat amb la porqueirola del somni, que pot salvar Josafat de la seva solitud casant-s’hi i menant una vida convencional. Fineta és un personatge morbós i malaltís que projectarà en Josafat la satisfacció de les seves perversions sexuals.

És innegable que l’espai on transcorre Josafat és inspirat per la catedral de Girona. Bertrana la coneixia prou bé, la tenia a l’abast i -com a bon dibuixant- s’hi degué passar moltes estones contemplant-la per tal de trobar els adjectius precisos per descriure-la. La Catedral de Girona era un dels punts de referència de la ciutat. Situada al cor del barri vell, llindava tant amb les cases antigues de patis senyorials i edificis religiosos com amb els carrers estrets, on la prostitució era una activitat present i coneguda.
Bertrana volgué posar en la seva novel·la aquest contrast. I ho féu portant la prostitució dins mateix del recinte sagrat de la catedral. Aquest joc d´opòsits és el veritable motor de l’obra i el que provoca l’arrepentiment de Josafat.

L’espai té una importància de primer ordre en la novel·la i no serà un simple decorat, sinó que influirà en l´aspecte dels personatges:

El seu vestit de vellut és tan semblant de color amb la muralla que no és pas fàcil de distingir-lo a primera vista.

En la seva manera de ser i en les seves reaccions: tots els personatges que pugen a la torre del campanar expressen sensacions de por i angoixa, excepte Josafat, que s’hi sent com peix a l’aigua.
És una novel·la d’interiors, on gairebé tot passa a dins. Per això no ens ha d’estranyar que les sensacions més repetides siguin la grandària, la fredor, la foscor i el silenci. Bertrana juga amb aquestes sensacions i els seus contraris (petitesa del personatge, escalfor lúbrica, llum que entra per escletxes, sorolls diversos amplificats pel silenci) per tal de potenciar el joc de contrastos.

L’autor descriu l’espai no només de forma visual, sinó utilitzant els cinc sentits.El lector va coneixent l’espai de forma progressiva. Pràcticament a cada capítol trobem alguna descripció dels racons de la catedral. Això fa que l’espai se’ns vagi fent familiar a mesura que llegim.

La brevetat que s’exigí a Bertrana a l’hora de desplegar la història del campaner i la bagassa l’obligà a un esforç de contenció i mesura dels elements que hi apareixen. A aquest aspecte hem d’afegir que l’interès primordial de l’autor era, més que explicar una història, de transmetre unes determinades sensacions al lector (d’angoixa, de por, de fàstic…).

L’autor utilitza per assolir els seus objectius un narrador dotat d’omnisciència absoluta. Un narrador en tercera persona que és controla tot el que passa en la novel·la: penetra en la ment dels personatges i els segueix fins als racons més secrets. Un narrador que utilitza el passat en els temps verbals. Això vol dir que ja sap d’antuvi el desenllaç de la història. L’ús del present en el primer capítol sembla indicar dubtes en la tècnica de l’autor.
Aquesta omnisciència permet al narrador d’introduir elements premonitoris en la novel·la, que preparen el lector per al desenllaç, i alhora donen cohesió a l’obra:

Sembla que no podeu pensar en res de bo ací dintre. (cap.II)
Fineta, mentrestant, gaudí de tots els terrors i totes les esgarrifances: sentí l’abís que la xuclava […] fosforències macàbriques aparegueren a baix el precipici, allí on la humitat consumia residus orgànics. (capVI)
Un profètic esglai, un ombrívol pressentiment la feien panteixar.(capVI)
tornà a acaronar-la el vent de la tarda, i ella tornà a mirar l’horitzó, com si prengués comiat d’aquella llum, d’aquella boniquesa. (capVII)
Jo he vingut amb les entranyes enceses per tu; mata’m, però morta i freda encara seguiré desitjant-te. (cap.VII)

En la novel·la hi ha una combinació molt encertada de descripció, narració, introspeccció i (en menor grau) diàleg.

Foto: Freefoto.com Tot i que trobem descripció al llarg de tota l’obra, és en els primers capítols on predomina. El narrador ens presenta l’espai i els personatges amb una tècnica molt cinematogràfica. Sembla que camini per la catedral provist d’una càmera i que filmi el que veu. De tota manera, es tracta d’una càmera subjectiva, que no només veu sinó que recull sensacions des dels cinc sentits (les olors, els sorolls… són molt importants al llarg de l’obra i ajuden a crear l’ambient desitjat).

La narració es fa amb un ritme viu i fa que el lector mantingui l’interès en saber el desenllaç de la història. El predomini de la narració és més acusat en els darrers capítols de l’obra. La narració és lineal, tot i que hi ha quatre salts narratius (cap. III, V, VI i IX) marcats per un espai en blanc entre paràgrafs. Aquestes el.lipsis corresponen a moments d’intimitat eròtica de Josafat i Fineta, o bé a moments en què el narrador enfoca cap una altra banda, buscant el suspens.
Un dels avantatges del narrador omniscient és la introspecció, que és molt abundant en l’obra. Contínuament sabem què pensen els personatges i entenem per què actuen d’una determinada forma. Destaquem, en aquest aspecte, els capítols on Josafat vetlla el cos de Fineta sense saber com desfer-se’n.
El diàleg és escàs en l’obra, especialment per part de Josafat. Les frases que pronuncia són curtes, més semblants a un gruny. Això contribueix a caracteritzar el personatge com un ésser antisocial i solitari. En els diàlegs trobarem moltes interrogacions i exclamacions, així com els únics dialectalismes de l’obra.

Una tècnica narrativa molt utilitzada per caracteritzar personatges i situacions és el recurs literari de la comparació (A es com B). Aquest recurs és profusament utilitzat en la caracterització de personatges. Així, Josafat (i també Fineta) ens són descrits a través de la comparació amb animals (ell serà brau, fera engabiada, lleó, salvatgina, orangutan, simi, porc espí…) mentre que Fineta serà comparada a felins (gat, hiena) i a l’esca del pecat (escurçó).
A un altre nivell, els personatges són comparats amb elements mitològics (sàtir, faune, el déu Pan…).
Esbós de Carme Puigdevall

A banda de la comparació, també hem de destacar la presència d’anàfores (repetició del mot inicial de cada frase):

Aquest fet intranquil·litzà els seus protectors; bo era que fes sortir del temple els galantejadors de devotes; bo era que, en les manifestacions religioses, allunyés els mofetes atrevits, solament amb el seu tètric esguard; bo era que obligués a descobrir-se els descarats […]

Enumeracions (especialment en les descripcions), personificació d´objectes i espais:

el pany gemegà
la ponentada seguia llepant amb la seva llengua folla la grandiosa església;
la solemnial grandesa del temple parlà a la seva ànima.
tota l’església llançava melangioses queixes, llastimosos sospirs
el sol escalfava, rioler, els vidres de colors;

Els símbols -recurs molt usat durant el modernisme- són un element clau per abastar el sentit de la novel·la i valorar-ne la riquesa. Alguns d’ells apareixen circumstancialment i serveixen per crear el clima desitjat i anticipar el desenllaç: un gat negre, el so de la campana Brandamorts, els esparvers i l’altar del sacrifici, l´escala en forma d´hèlix, l´ull del Pare Etern que tot ho mira… Però hi ha un parell d’elements recursius que, si els analitzem amb més detall, ens donaran una perspectiva més àmplia del preciosisme narratiu de Bertrana:

Josafat ens és presentat com un home sense cap sensibilitat al llarg de tota la novel·la. Hi ha alguns moments, però, que s’entendreix i s’humanitza. Precisament són els moments en què apareix tocant el flabiol. Aquest instrument musical primitiu esdevé símbol del món natural, de la infantesa, de l’amor cast per Pepona… Estructuralment, el flabiol apareix només al principi i al final de l’obra (cap. I i cap IX) i això sembla prou significatiu si tenim en compte que l’obra es tanca amb un Josafat definitivament enfollit tocant el flabiol de cara a les seves muntanyes.
També hauríem de tenir en compte que aquest flabiol és associat en diverses ocasions al món pagà i Josafat és comparat al déu Pan i als faunes, que encisaven les nimfes amb el so dels seus flabiols.

Si ens fixem en la presència de l’aigua en l’obra, arribarem a conclusions força interessants. Es tracta d’un símbol clarament cristià: l’aigua purifica els pecats de l’home. La novel·la s’inicia amb clares referències a l’aigua, a la pica baptismal i al quadre de Sant Joan Baptista. L’aigua és també, al final de l’obra, l’element que redimeix Josafat del pecat que ha comès. El campaner llença Fineta per una torrentera seguint un instint i l’aigua cau sobre el seu cos netejant el pecat de la dona. Aquest fet allibera Josafat de culpa i precipita el seu procés d’estupidització.

El llenguatge de Bertrana destaca sobretot per una la precisió en l’ús de la llengua. Aquest domini és natural i amarat des de la seva infantesa. Defugint de teoritzacions d’estilista, el nostre autor és, també en el camp de la llengua, un excel·len observador des dels seus anys a l’Esparra. Potser per això els fragments descriptius -de paisatge i de persona- són els més personals i on arriba a les cotes més altes de qualitat. Si ens fixem en una obra tan dura com Josafat, veurem que de tant en tant trobem uns moments lírics, d’una qualitat gairebé poètica. Són precisament els moments en què Josafat veu el paisatge de les seves terres des del campanar. El darrer paràgraf de la novel·la seria també un magnífic exemple d’aquest lirisme i mereixeria un comentari lingüístic exhaustiu.
Foto: Fons Bertrana

Bertrana, com molts modernistes, creu en el poder suggestiu de les paraules. Semblantment al que faran Casellas i Víctor Català, utilitzarà el llenguatge per transmetre al lector unes determinades sensacions (a Josafat són la por, l’angoixa, la fredor, la immensitat de la catedral…). D’aquesta manera, la llengua adquireix unes propietats musicals. El so de les paraules suggereix més que no diu. Això no ens ha de fer creure que es tracta sempre d’una melodia dolça i harmoniosa. Ben al contrari, els modernistes intenten trobar una llengua ferrenya, dura, allò que s’ha anomenat llengua mascle.

Per això no ens ha d’estranyar la tria de mots per la seva qualitat fonètica. Si observem fragments on pretén ressaltar la fredor i inhospitalitat de la catedral, notarem la presència de fonemes durs: velars, vibrants… que contribueixen a aquesta sensació.

Grossos claus de ganxo clavats en els junts dels carreus sostenen les cordes enrotllades, perquè no s’entrebanquin.

En l’aspecte morfosintàctic, hem de destacar primer de tot l’ús encertadíssim que l’autor fa dels adjectius. Hi són molt abundants i apareixen sols o formant part de sintagmes més complexos:

La llumenera, deixada al sol, projectava l’ombra de Josafat dalt la volta, i aquella silueta colossal, amb el seu cap enorme, les seves cames infinites i els seus braços enlairats, movent-se calmosos, semblava gratar serenarnent els carreus desjuntats, per obrir-hi una fossa.

. Sovint l’autor es val d’oracions adjectives per qualificar un nom. De vegades apareixen al davant del nom, cosa que contribueix a donar-li més força. La tria dels adjectius és molt acurada i destaquen per la seva precisió i sonoritat. Bertrana, com a narrador omniscient, intervé sovint en l’obra a través d’adjectius que tenen una funció clarament moralitzadora.

En la brega s’havien afluixat les seves robes i esbullat els seus cabells. E1 seu esguard maligne passava a través de les rosses madeixes despreses dels bandós, amb un brill hipnòtic, provocador, insofrible, mentre de la seva boca irònica eixien paraules que esqueixaven la pell com fiblades de tralla.

Els verbs no només indiquen accions sinó que tenen una qualitat descriptiva. Els verbs contribueixen com cap altra categoria gramatical a donar qualitats humanes a objectes inanimats. Si ens fixem en l’obra trobarem molts exemples de personificacions.

E1 ponent bruelava com una fera irada i venjadora tota l’església, ressentint-se de l’empenta enorme, llançava melangioses queixes, llastimosos sospirs, que passaven de llarg a llarg de les tenebres, creixent i apaivagant-se. Era un seguit de notes planyívoles, un concert anguniós i fúnebre que suggestionava Josafat i l’immobilitzava.

Els substantius destaquen un cop més per la seva varietat i precisió. Bertrana té un ventall lèxic amplíssim. En aquesta obra destaquen ens camps semàntics de l’arquitectura, el de les relacions sexuals i el de la religió.

La sintaxi de Bertrana, lluny de la complexitat d’autors contemporanis, combina períodes mitjans amb frases més breus. Sovint utilitza la juxtaposició i sol defugir dels períodes sintàctics llargs formats per encadenament de subordinades.

Pel que fa al lèxic, hem de destacar l’escassa presència de dialectalismes (reduïts als diàlegs entre la gent del poble: Josafat, Pepona i oncle). En canvi, abunden els augmentatius i els diminutius, cosa que accentua el contrast entre les coses petites i la grandiositat de l’espai. Un cop més, remarquem la varietat i precisió del lèxic. 

 

http://www.xtec.cat/~lrius1/bertrana/contenidor.htm

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under literatura

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s